Alcanar.cat

Formulari de cerca

Inici Ajuntament Comunicació i premsa Notícies Teresa Sancho: "Sempre he viscut amb pau".

Teresa Sancho: "Sempre he viscut amb pau".

| Mitjans de comunicació

Teresa Sancho Sancho va nàixer a Alcanar el 10 d’octubre de 1919.  Al contrari del que podria semblar, aquests cent anys li han passat molt de pressa. Es mostra agraïda per la vida que li ha tocat viure i se sent enormement afortunada d’haver estat sempre envoltada de la seua família.

 

 

 

Quin és el secret per a viure tants anys?
No hi ha cap secret. Es tracta només de viure cada dia amb pau i tranquil·litat, i sempre fent el bé.

Com és actualment un dia qualsevol per a vostè?
M’aixeco al voltant de les deu perquè no m’agrada matinar. No necessito ajuda per a vestir-me. M’ho faig jo tot. Després d’esmorzar, la primera cosa que li dic a ma filla Nuri és: “Mana’m alguna cosa, dona’m faena”. Llavors plego roba, si haig de pelar pataques o trencar bajoquins... M’agrada molt cosir i repasso tota la roba de tots, de les filles, dels nets i dels besnets. Com que tinc bona vista, també m’entretinc llegint, i quan em canso miro la tele, però la tele m’avorreix.

 

Què llig?
Llijo igual en català que en castellà. M’agraden els llibres que parlen de coses d’aquí. Ara estic llegint Memòries del Delta, de Cèsar Pastor Díez.

Com va ser la seua joventut?
“Pos” vam passar la guerra. Ja pots comptar...! De molt joveneta, anava al camp a ajudar a casa. Recordo que els meus pares sembraven ordi, blat, pesolina, i treballàvem molt. Ajudava a plegar garrofes, olives i el que fes falta. Però ende seguida em vaig adonar  que aquella  faena no m’agradava. Preferia quedar-me a fer la  faena de casa i preparar el dinar per a tots.

 

És per això que es va fer modista?
Quan la guerra, una germana de la meua mare i el seu marit, que vivien a Tortosa, van decidir venir a Alcanar per a evitar els bombardejos. El tiet, tot i que era carter, havia estudiat a Barcelona el Sistema Martí de Corte y Confección, al costat del dissenyador Balenciaga. Ell era professor d’este prestigiós mètode i, quan acabava la  faena de carter, treballava al seu propi taller de confecció. Allí feen faixes, sostenidors, barrets... Jo vaig aprendre’l amb ell i l’any 1940 vaig obtenir la titulació del Sistema Martí.



És a dir, va aprendre l’ofici quan la guerra?
Durant la guerra, ja aquí a Alcanar, al meu tiet el van obligar a fer els uniformes de l’exèrcit nacional. Recordo que el taller estava situat a la plaça, on és avui dia la casa de la família Carceller. Altres dones i jo l’ajudàvem. Després, ja de casada, vaig cosir sempre. A casa venien noies del poble i de fora del poble a cosir i a que els ensenyés “el corte”.

A quina edat es va casar?
Als 26 anys. Era l’any 45. El meu home, Benjamí, i jo ens vam posar a viure de lloguer al carrer Sant Josep. Després, ens vam fer la casa, al carrer de Càlig, on també  teníem la fusteria.


Com era el poble en aquella època?
“Pos” mira, aquí on estem natros ara era un hort nostre. El va comprar la meua sogra quan van venir a viure aquí a Alcanar. Este hort arribava fins al carrer de Càlig. Recordo que la nostra casa estava al mig del camp. Més enllà del Convent tot eren horts.  Quan van fer les escoles ja teníem els nostres tres fills.  



S’imaginava que a viure tants d’anys?
Què m’havia de pensar! Si sempre he tingut una salut delicada. Fa molts anys que pateixo del cor i sempre he segut poc menjadora. Però, també haig de dir que estic molt ben cuidada.


Quin desig li agradaria veure complert?
No soc de plantejar-me coses de cara al futur. Accepto la vida tal com em vingue. Però, ara mateix, se m’acaba de casar un net i m’agradaria vore casat l’altre també.


Si tornés a nàixer, li agradaria canviar alguna cosa de la seua vida?
Estic contenta amb allò que he viscut i el que he fet. He viscut de tot, però més alegries que penes. He vist com les meues dos filles i el meu fill han format les seues famílies. He gaudit dels meus set nets i dels set besnets. Hem tingut la sort que ningú de la família ha tingut un problema massa gros i que tots hem estat sempre units. Tota la vida he segut amiga de tots, tant amb la família de la part del meu pare com amb la de la meua mare. Estic en pau.


Se li han fet llargs aquests  cent anys?
Sembla que no puga ser, però m’han passat molt de pressa. Em miro a l’espill i no em reconec. “Soc una vella!”, em dic.. L’únic que voldria és no haver de donar tanta faena.



Alcanar Ràdio

Butlletí Alcanar

Subscriu-te al WhatsApp

Subscriu-te al servei d'avisos de WhatsApp de l'Ajuntament d'Alcanar al 627827078