Alcanar.cat

Formulari de cerca

Inici Ajuntament Comunicació i premsa Notícies Josep Sancho: “Bladé parlava de les sénies de Benissanet i jo, llegint-lo, hi veia descrits els prats d’Alcanar!”

Josep Sancho: “Bladé parlava de les sénies de Benissanet i jo, llegint-lo, hi veia descrits els prats d’Alcanar!”

| Cultura

Josep Sancho Sancho, doctor en Història Contemporània per la UAB i especialista en la història de les comarques de l’Ebre, acaba de presentar a Alcanar el seu llibre Artur Bladé, escriure la memòria (1907-1995), que arreplega el rigorós treball de recerca que ha fet amb el suport de la sisena beca Artur Bladé i Desumvila. Autor també del llibre El marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939),  Sancho, amb 35 anys, és considerat l’escriptor i investigador de referència de les  nostres terres, clau per a entendre’n la història contemporània.

Per què vas decidir escriure sobre Bladé?

Coneixia la seua figura, més com a polític que com a escriptor, arran de la meua tesi doctoral, que va acabant sent també el meu primer llibre, El marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939). Artur Bladé havia estat, durant la seua joventut, un jove abrandat seguidor de Marcel·lí Domingo.

Com el definiries?

Bladé i Desumvila va ser una persona que es va haver de separar dels seus pares quan només tenia dos anys i això, segurament, va influir molt en el seu caràcter, decantat a la nostàlgia i al pessimisme. Però, al mateix temps, era una persona molt observadora i d’una extraordinària sensibilitat, tal com es revela en els seus escrits. I, molt més que com a polític, la seua figura és fonamental com a escriptor. Al costat de figures tan importans com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Agustí Calvet (Gaziel), és un dels grans memorialistes de la Catalunya del segle XX. La seua literatura es pot inserir, fins i tot, entre la millor memorialística europea. És un gènere que al nostre país, al contrari d’altres països, com França, ha estat molt poc reconegut.

Quina importància té la literatura de Bladé per a vosaltres, els historiadors?

La història sempre s’escriu a partir d’unes fonts documentals: cartes, periòdics, llibres, etc. Sense això, no hi ha història. Per això, els dietaris i les memòries són fonamentals. És això que en diuen la literatura del jo. I alguns dels llibres de Bladé, com L’exiliada, són dels millors per a conèixer com va ser l’exili català del segle XX.

Recomana’ns tres de les seues obres?

Com que me’n demanes tres, a tots els meus convilatans els recomanaria la seua gran trilogia: Benissanet (1953) –reeditada com Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català el 1970–, Crònica del país natal (1958) i Gent de la Ribera d’Ebre (artesans, pagesos, rodaires) (1971). Són llibres que parlen del seu poble i de la seua comarca però són, al mateix temps, llibres universals, que podrien parlar de qualsevol poble de la Mediterrània. Bladé parlava de les sénies de Benissanet i jo, llegint-lo, hi veia descrits els prats d’Alcanar! Sempre m’he preguntat si Trinitari Fabregat, un altre exiliat que, com Bladé, va començar a tornar al seu poble als primers anys seixanta, va llegir-los també i va inspirar-s’hi per a escriure Jardins ignorats, publicat el 1965 per Rafael Dalmau, que també va ser editor de l’escriptor de la Ribera. Bladé va dir que, si no hagués patit l’enyorança de l’exili, mai no hauria escrit aquests llibres. Potser a Fabregat li va passar el mateix. Però això ja és fer història ficció.

Què t’ha sorprès més en tot el procés de recerca sobre la vida de Bladé?

La seua estreta relació amb el rovell de l’ou de la intel·lectualitat catalana, també exiliada com ell a Montpeller, com Francesc Pujols, Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Carles Riba, etc., dels quals –menys d’aquest últim- va escriure grans biografies.

Consideres que algunes figures literàries o polítiques ebrenques  haurien de ser més reconegudes al conjunt de Catalunya?

Sí, sens dubte. Per posar un exemple d’un polític, Marcel·lí Domingo va ser el principal dirigent del republicanisme catalanista en els anys del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, tot i que, des del meu punt de vista, molt sovint la historiografia catalana no ha remarcat prou el seu lideratge. I en el camp de la literatura, a més de Bladé, podríem dir coses semblats de figures com Sebastià Juan Arbó, Gerard Vergés, Zoraida Burgos o Jesús Moncada. I passa el mateix si parlem d’espais de memòria. Si Corbera d’Ebre fos Corbera de Llobregat, seria com una Gernika catalana!

Quins paral·lelismes es poden establir entre la vida de Bladé i la situació actual a Catalunya?

Al meu entendre hi ha unes semblances evidents. Un llegeix coses sobre l’exili català del segle XX i no pot deixar de pensar en l’exili català del segle XXI. Ni en tots els presos polítics. Però, alhora, en totes les persones refugiades que hi ha arreu del món. Els expatriats catalans i de la resta de l’Estat van creuar l’Atlàntic fa una vuitantena d’anys amb vaixells pagats per la República de Mèxic presidida per Lázaro Cárdenas, on van ser solidàriament acollits durant molts d’anys, però molts refugiats d’avui en dia moren ofegats intentant creuar el Mediterrani. Tot això és molt lamentable.

Destaca una frase del teu llibre que es podria adreçar avui als polítics catalans refugiats i als presos.

A més de les meues nebodes, l’Elna i l’Ares, el llibre està dedicat a tots ells. Em quedo amb les paraules que va dir el doctor Solé i Pla a Bladé aquell hivern tan gelat del 1939 i amb les quals li va fer recuperar la vitalitat després de creuar el coll d’Ares, durant els seus primers dies d’exili: “Vós, igual que jo i milers d’altres, som com els supervivents d’un gran naufragi que encara lluiten contra el mal temps. Deixem de banda les causes, i les culpes, i sapiguem mirar la realitat de cara a cara com els antics afrontaven el destí. Mentre serem vivents, la història continuarà per a nosaltres. Penseu que això d’ara, ací i allà, passarà, com tot passa, i que l’adversitat ens farà forts. Vós retrobareu els vostres, vindran millors temps i l’època actual semblarà només un malson. Penseu també que, a la curta o a la llarga, se’ns farà justícia. No hem estat tan bons com els nostres ideals, però tampoc tan dolents com diuen alguns”.

Alcanar Ràdio

Butlletí Alcanar

Subscriu-te al butlletí digital

Enviant aquestes dades s'accepta nostra Política de privacitat